Un vespre al Tower Bridge

g0021952.jpg

I aquí estic, davant del Tower Bridge, envoltada de gent desconeguda. Al fons a l’esquerra, els gratacels de “La City” reclamen l’atenció a força de watts malgastats que il·luminen unes oficines ja buides (o això espero a aquestes hores!). A la dreta, l’imponent Tower Bridge. Ben il·luminat, impecable, fent l’exercici de pujar i baixar barreres de tant en tant per no perdre la forma, i fent envadalir a tots els turistes que, mòbil en mà, en fem retrats per la posteritat (o el que duri l’era virtual). I al mig, un castell romant a les fosques. Sembla el mediador entre tanta guerra de llums i colors. Aquell que quan hi és, passa desepercebut, però que sense ell, faria perdre l’essència d’aquest lloc.

I ja per acabar amb la descripció visual (possiblement hauria acabat abans penjant la foto que penjaré), a la vora del Tàmesis, una cadena de llums va resseguint el riu de fanal en fanal. Podria passar-me el vespre contant-los, com “espurnes” de llum que s’escampen al seu pas.

I aquí estem, en un parc vora la riba del Tàmesis i al costat del Tower Bridge, amb tot de gent estirada gaudint d’un dia sorprenentment bo. Sopant, bebent, comentant la jugada,… L’ambient és immillorable. Un punt i a part en una ciutat que sembla moure’s en massa i a contracorrent. Aquí, les corbates i els maletins es barregen amb les càmeres de fotos i les sandàlies amb els mitjons fins a sota els genolls. El murmuri de fons es fa agradable, és part d’una excel·lent ambientació improvisada. Només una cosa podria fer-la millor; compartir-la.

I de cop, mentre em distrec fent fotos i gaudint de la meva eterna companya (la cervesa, tot i que a aquestes alçades de la pel·lícula (de fet alçades poques, és obvi que fa anys que vaig deixar de créixer), no calien presentacions, ha acabat sent una extensió de mi), i fent un doble salt mortal, començo a xerrar amb un grup que seu vora meu. Parlem sobre Barcelona, sobre Escòcia, sobre Catalunya i Espanya, sobre el futbol, sobre Londres i sobre tots els típics i tòpics que sempre acaben sortint quan vius a fora i dius que ets de Barcelona… La qüestió és que parlem, amb la llengua que convingui per poder fer-nos entendre i sense que les diferències culturals suposin una barrera. Perquè no podem fer el mateix a casa nostra?

Havia vingut a veure la pel·lícula sobre la vida de Nelson Mandela, i he acabat arreglant el món a la vora del Tàmesis amb uns desconeguts prou divertits… (i reincidint amb l’encostipat de benvinguda que tan amablement he acceptat des de fa un dies)…

Ara sí, les fotos.

gopr1960.jpg g0011947.jpg

Deixa un comentari

Translate »
%d bloggers like this: