Els mariners de l’avui

GOPR4817.JPG

No porten barba, ni pipa sota el nas.
No prenen rom cremat, ni canten cançons d’amors a cada port.

De fet, no fumen, i només comparteixen alguna cervesa o vi entre ells quan estan fondejats.
Es fan dir navegants i no mariners; i coneixen els mars, els nusos i els vents com si els haguessin parit.

 

Tan aviat et cusen una vela -tots tenen màquina de cosir!-, com t’arreglen el motor, o et cusen una ferida mentre el veler sembla perdre el nord, fan d’experts radioaficionats quan fa falta, t’expliquen les tècniques de conservació d’aliments fora de la nevera, fan pa i melmelada de tota la fruita que arrepleguen i et fan un curry amb quatre verdueretes i una mica d’arròs que quedava al rebost.

Han après a viure sense rentadores ni aires acondicionats; no els hi agraden les xarxes socials i desconfien dels aparells electrònics que puguin portar a bord. El silenci no els incòmoda, més aviat en són còmplices, i tenen tot l’armariet ple de llibres que van engolir els primers mesos de “viatge”.

No sé si tenen amors a cada port, però segueixen patint de dones… “Les dones no volen viure als velers”, em diuen. “Necessiten la proximitat de la seva gent. Poden viatjar un temps, però no conceben passar-se la vida en un veler” – i les entenc…

Són pacients, n’han hagut d’aprendre amb el mar. Quan es passen una setmana parats al mig de l’oceà per falta de vent, et diuen que tard o d’hora el vent sempre torna; i quan et trobes enmig d’un temporal i el veler sembla anar boig i descontrolat, et diuen que les tempestes no duren per sempre.
Sembla que res els pertorbi, porten aquesta aurèola de calma i serenor que als mortals molt sovint ens treu de polleguera (o almenys a mi). Com si els problemes no anessin amb ells, com si s’haguessin fet immunes al nerviosisme.

Tenen una bona col·lecció de música, però només la posen en ocasions especials; per no gastar-la, per mantenir-la viva.

Es cuiden, i molt. Viuen amb lo just. El seu armari es redueix a quatre banyadors i un parell de camisetes que només es posen quan van al poble o al vespre, quan comença a refrescar.

Llegeixen les notícies sempre que poden i discuteixen sobre els problemes del món com si visquessin en un altre món. Com si fos un joc d’escacs, i ells uns mers observadors. Aquests problemes tampoc van amb ells.

Es coneixen tots els velers i s’ajuden entre ells. Són una gran família.

Porten plaques solars, molins de vent i turbines, i s’ho fan tot ells. Són eficients. Mengen de temporada, fan conserves de tot allò que els sobra i gairebé no fan brossa. Ho aprofiten tot.

Han provat totes les fruites tropicals i han navegat per tot el món. Es coneixen totes les illetes i t’expliquen amb un cert orgull totes les anècdotes que han anat col·leccionant a cada racó.

Tenen algo de bohemi, però són gent pràctica i metòdica. El veler és la seva vida, la seva religió, el seu tot. Li coneixen els punts febles, saben per on coixeja, cada recanvi, cada racó, cada arruga i cada ferida que porta, sovint amb orgull i memòria.  Em podria passar hores veient com viuen i com entenen la vida, aprenc més en els seus silencis que en cap altre lloc. A vegades massa i tot (de silencis).

 

DSC_6761.JPGAbans d’ahir, vam arribar a Palawan, a l’oest de Filipines. Les vistes de totes les illetes et deixen sense paraules, són petites, n’hi ha pertot arreu, salvatges, plenes de verd i roca calcària. Són precioses. Arribem just abans de la posta de sol; i mentre entrem, em diu: “I això és el que va sentir Magallanes quan va descobrir aquesta terra. Impressionant, oi?”

 

El terme descobrir em desconcerta, m’incomoda. No hauria de fer-ho; quan un nen descobreix per primer cop que pot caminar no em plantejo si el nen ha descobert res o no, però quan parlem de descobrir terres el concepte es barreja amb la culpa de qui va utilitzar-ho per conquerir-les.
Tot i així, crec que el puc entendre… Aquest orgull d’haver lluitat amb el vent i les ones per entrar per la porta del darrere i rendir-se a l’espectacle.

Em crida l’atenció com els mariners, o els navegants, o la gent de mar -o com es vulguin fer dir- es passen el dia al mar, però busquen constantment terra ferma a l’horitzó, i quan hi arriben, no s’hi poden quedar gaire; necessiten tornar a navegar i seguir imaginant trobar terra a on acaba la mirada.

GOPR4809.JPGDSC_6748.JPGDSC_6753.JPGGOPR4817.JPGGOPR4824.JPGDSC_6761.JPGDSC_6767.JPGDSC_6772.JPGGOPR5240.JPGGOPR5321.JPG

5 thoughts on “Els mariners de l’avui

  • 8 de maig de 2016 at 3:55
    Permalink

    Brutal Laura… M’he transportat al mar.. hi ha navegants que no naveguem. Que ens hem quedat a terra ferma, amb les petites persones que estimem, però que quan l’olor a sal ens arriba… flaquejem, somniem, ens deixen anar pel vent dels records… Gràcies

    Reply
  • 9 de maig de 2016 at 10:05
    Permalink

    ohh sister jo també he navegat una estona deixant-me anar cap a Palawan..preciós escrit! ningú ho podria descriure millor
    mariners, navegants llops de mar o com vulgueu que us anomenin tingueu cura de la meva estimada germana i porteu-me-la a bon port sempre!! t’estimo!!!
    Marta

    Reply
  • 22 de novembre de 2016 at 13:13
    Permalink

    Molt bonic!
    com es viatjar per Filipines a “l’estil motxiller”? Saps si és fàcil plantar la tenda o fer dit?
    Gracies
    Fuet-i-Mate

    Reply
    • 20 de febrer de 2017 at 13:03
      Permalink

      Perdona per respondre tard, segueixo viatjant i se’m va passar. Els autobusos (per llarga distància) o jeepneys per mitja/curta són molt barats. Allà la gent es mou sobretot amb motos, busos i taxis, i us serà més fàcil moure’us així. Pel tema de si és segur fer dit… no en vaig fer però mentre facis servir el sentit comú i la intuïció, no haurieu de tenir problemes, són gent encantadora i pacífica. I pel tema d’acampar tampoc et puc ajudar gaire… A Filipines (i Àsia en general) no tenia tenda i anava d’hostals, couchsurfing i tirant d’amics… Molta sort en el viatge, ddeixeu-vos portar per pla màgia de Filipines, enamora!! Ah i Apo Island si voleu nedar amb tortugueses durant hores, fugir d’aglomeracions i turistes, i dinar peix fresc a la brasa ej una illeta petita és el paradís 😉

      Reply

Deixa un comentari

Translate »
%d bloggers like this: