Records d’una memòria incòmoda a Cambodja

De tant en tant passa; sense veure-ho venir, xoques amb realitats que et sobrepassen i necessites escriure-les per pair-les. Això és el què m’ha passat avui, mentre visitava el museu i els camps d’extermini de Phnom Penh, a Cambodja.

Ahir, després d’unes quantes hores de bus, vaig arribar a Phnom Penh, la capital. Una de les coses que volia fer sí o sí era visitar els camps d’extermini, després d’informar-me mínimament sobre el context històric. Me n’havien parlat molt, però desconeixia la seva història. Així que avui al matí, entre glops de cafè i baguet amb truita (sí! Cambodja va ser una colònia francesa, i trobes baguets cruixents pertot arreu), he anat saltant per diferents pàgines web per entendre una mica el perquè de tot plegat. Al mateix hostal, he conegut a dues noies amb les que he compartit un tuk-tuk ($5 per persona per tot el dia. Et porta al museu, els camps d’extermini, el gran palau i si vols, a un camp per disparar). La primera parada ha estat al museu, i he de dir, que ha estat la que més m’ha xocat.

L’entrada val $3 sense audio-guia o $6 amb audio-guia.

El museu és l’antiga presó més gran de Cambodja, Tuol Sleng, o també anomenat S-21. El complex és una antiga escola infantil, amb diferents blocs d’edificis i un pati central, on ara hi ha un monument en memòria a tota la gent que va morir. Només el fet de pensar que una escola infantil pugui convertir-se en el principal centre de massacre i tortura d’un règim dictatorial, em desconcerta (per dir-ho finament).

DSC_9825 (Large).JPG  DSC_9836 (Large).JPG

Entres i vas passant habitació per habitació. A cada habitació hi ha murals de fotos de les milers de persones que van passar per la presó. Són fotos velles, en blanc i negre, la majoria de mig cos. Una al costat de l’altre, totes iguals i diferents alhora. La majoria d’ells tenen les mans lligades al darrere i un cartell amb el número de pres penjat al coll. Intentes empassar saliva, però se t’ha fet un nus a la gola que no hi ha qui el tregui. Mires cada foto, i intentes llegir i retenir les seves mirades. Mirades al front; intenses, mirades de por i horror, mirades d’orgull, de ràbia, desafiants, mirades de gent a qui, amb l’excusa de perseguir un ideal comunista, els hi van prendre la vida… homes, dones (totes amb el mateix tallat de cabell, per sota la orella), nens, gent gran…

I mentre veus tot això contenint la respiració, la frase de “ni oblit ni perdó” ressona per dins. Surto, necessito que em toqui l’aire, però no hi ha ni una gota de brisa, i el sol crema.

Segueixo caminant, a les següents habitacions hi ha històries de supervivents, descripcions del context social del moment, la història de Pol Pot (el fundador del règim) i els altres màxims mandataris, la història de la presó i el modus operandi. Esgarrifa.

DSC_9830 (Large).JPG DSC_9829 (Large).JPG

Segueixo. Pujo les escales per anar als altres pisos. Sang incrustada a les rajoles del que un dia va ser una escola de nens, les habitacions on abans hi havia pupitres i pissarres, ara estan dividides per uns murs de maons grisos en els que amb prou feines hi cap una persona estirada, altres contenen cel·les de fusta completament tancades amb una petita finestreta per on controlar-los i alimentar-los. Una escola convertida en la presó més gran del règim de la Kampuchea Democràtica, orquestrat per Pol Pot.

Les històries penjades a les parets et deixen sense alè. És una desesperació i frustració rere una altra. Gent forçada a treballar-hi, gent que demana que se’ls jutgin pels crims que van cometre (la majoria, gent que aleshores encara eren menors d’edat).

I una de les pitjors parts… arribar a la última habitació on tot de vidrieres exposen centenars de calaveres, algunes d’elles perforades per les bales. Tot això és real, no fa ni 40 anys de tot això. Del 17 d’abril del 1975 al 6 de gener del 1979. A la sortida hi ha dos homes supervivents que venen la seva biografia i amb els que pots parlar-hi una estona.

Hi ha tants detalls en cada història que voldria retenir. “Ni oblit ni perdó” no ressona, ara crida. El fet que fins el 2011 no comenci el tribunal contra els 4 líders que encara estan vius… 32 anys d’espera.

DSC_9833 (Large).JPG

Una quarta part de la població de Cambodja va morir durant aquells quatre anys. Llegeixes i sents històries de supervivents. Molts es pregunten perquè no se’ls ha jutjat encara, molts pateixen traumes de per vida degut a tot el que van viure. En recordo un en especial que deia que el pitjor d’estar en una guerra és no poder confiar ni en la teva gent. Tots sabien que en qualsevol moment i per qualsevol raó, podien ser presos i per tant, executats. Homes, dones, nens i nenes, tots. “para matar una mala hierba hay que quitar hasta las raíces” diu l’audio-guia. Aquest era un dels lemes del Jemers Vermells.

L’ideari de Pol Pot naixia de la obsessió per Mao Zedong i el d’ideal comunista. Matava a tothom qui s’oposava al règim, a la gent de ciutat (tant acostumada a negociar amb diners i amb experiència nul·la al camp), als mestres, als metges, a famílies senceres, a tothom que semblés no estar d’acord amb Angkar (així és com anomenaven la Kampochea Democràtica). Es desconeixen el nombre de morts, però van des de 1,8 milions fins a més de 3 milions de persones.

Després d’això, i com si no hagués passat res, agafem el taxi i anem al camp d’extermini. Amb audio-guia. És entrar i comences a sentir totes aquestes històries… Veus els ossos dels cossos al terra, les fosses, i un gran monument al centre en honor a tota la gent que hi va morir. Al centre del monument hi pots veure totes les calaveres posades unes sobre les altres. Encara hi ha milers de cossos per desenterrar, però no tenen lloc on posar-los, així que han decidit deixar-los enterrats. Trossos de roba per tot el centre, mentre l’audio-guia t’explica com funcionava el centre. Podien arribar a tenir camions diaris amb 300 persones. 300 persones eren afusellades diàriament. Totes les històries són esgarrifadores, però particularment, n’hi ha dues que no em puc treure del cap. Mentre camines, t’expliquen que hi ha un arbre que li diuen és l’arbre màgic. Li diuen així perquè hi penjaven un altaveu d’on sonava constantment l’himne de la revolució. Sonava a tot drap, i barrejaven l’himne amb un soroll de tractor per evitar sentir els crits de la gent i alhora instaurar el pànic. L’audioguia el posa durant uns segons, segons que aquesta nit no he pogut parar de reproduir. L’altre també té a veure amb un arbre. Era l’arbre on literalment esclafaven els caps dels nadons un cop els hi prenien a les mares davant seu. Just al costat de l’arbre hi ha una fossa envoltada per una balla on hi ha les restes dels cossos. A l’audioguia sona el testimoni de l’home que, mentre buscava patates per la zona, va trobar trossos de “sesos” i ossos penjant de l’arbre. Sona tan macabra que sembla impossible que sigui real.

L’entrada s’ha allargat (i això que se m’ha fet curta… hi ha tantíssimes històries que voldria recordar). El que queda clar en els relats i els testimonis de la gent que ho va viure és que volen crear consciència, volen que tot el que va passar serveixi perquè no torni a passar mai més. I volen justícia; una justícia que fa massa que no arriba.

DSC_9825 (Large).JPGDSC_9826 (Large).JPGDSC_9827 (Large).JPGDSC_9829 (Large).JPGDSC_9830 (Large).JPGDSC_9831 (Large).JPGDSC_9833 (Large).JPGDSC_9835 (Large).JPGDSC_9836 (Large).JPGDSC_9837 (Large).JPGDSC_9838 (Large).JPGDSC_9840 (Large).JPGDSC_9843 (Large).JPGDSC_9845 (Large).JPGDSC_9846 (Large).JPGDSC_9847 (Large).JPG

Deixa un comentari

Translate »
%d bloggers like this: